Demà dia de vaga general i vaig a treballar per decisió pròpia, conscient i decidit.
Estic trist perquè els que la convoquen no mereixen la meva confiança. Un d’ells, dels grans, quan més ho necessitava va “deixar-me tirat”, tot i fer temps que pagava la meva quota. En el seu moment no van escoltar les meves peticions d’ajuda. No demanava diners. Necessitava formació, contactes, recursos o simplement un copet a l’esquena i un ànim. Res de tot això... Van ser pitjor que un “ministeri” entès de la manera més antiga i retrògrada. Una paret infranquejable, un “truqui vostè demà...” Només algú, en la distància i des d’una petita seu contestava, en veu baixa, les meves consultes.
Tot sent “de base” a tot arreu, tenia més suport i assessorament en l’àmbit laboral d’una organització política que d’un sindicat... Contradictori? Potser no, però com a mínim sorprenent!
Estic trist perquè no crec en aquesta reforma laboral, ja que per un costat em sembla curta i poc pràctica i per un altre no veig que s’augmenti la protecció al treballador. Pot semblar contradictori, però crec que no ho és. Penso en un contracte i en una indemnització. Amb la cobertura immediata i amb diferents condicions que ara, tant de prestacions com de cobertures: si busques activament i no trobes has de tenir el suport de tothom. Amb drets i obligacions clares, pràctiques i aplicables, tant per part de l’administració com per part de l’aturat. Se de que parlo havent estat 18 mesos sense feina i ara la meva dona en la mateixa situació. Els empresaris també han de pagar la seva part, són corresponsals de tot plegat: un treballador no és un mocador de fer servir i llençar, i en aquest país manca consciència d’empresa com a conjunt d’empresari i treballador. Aquesta reforma és coixa, mal acabada, incompleta. Un titular de premsa perfecte; pels uns davant d’Europa i pels altres per a la seva pròpia “claca”. Tot per fer i tothom content? Quina poca ambició d’estat.
Estic trist perquè no veig el final del túnel, encara que ens diguin que el 2012 serà l’últim any de la crisi. La meva reflexió és que si tot està fabricat, tot està construït i som molts que necessitem treballar, què farem? I el discurs de desenvolupar idees... per uns quants sí, però per tanta gent i amb perfils tant diversos? Segurament acabarem sent uns dels països amb la mà d’obra que en poc temps s’està formant més. Els parats més preparats.
Estic trist perquè al final veig que anem cap a on el meu pare, DEP, deia: “quan al clero i al capital li toquen la butxaca: guerra”. Potser demà serà millor dia... al menys jo treballaré perquè així sigui.
Entrades
